SAFAREIG

L’hàbit de rentar la roba cobra més rellevància a partir de mitjan segle XIX, com a resposta al moviment higienista i a les fortes onades d’epidèmies i infeccions que havia patit la població. Els municipis van idear una sèrie de polítiques públiques de sanejament entre les quals s’incloïa la construcció de safareigs d’ús públic i gratuït.

Els safareigs públics van representar un gran avenç per les dones, que fins aleshores anaven a rentar al riu, basses o rieres, principalment per separar-les físicament del contacte directe amb l’aigua. El costum d’anar a rentar al riu es va mantenir en els casos de malaltia.

Els safaretjos de Tarroja es van utilitzar fins a l’any 1955. A partir d’aquell moment la vila ja va disposar d’aigua corrent i a les cases es van instal·lar safaretjos i, més endavant, rentadores elèctriques,  fins llavors s’usava els rentadors municipals per fer la bugada.

Rentar la roba ha estat una feina dutes a terme per dones. Dones que rentaven per a la seva família, que rentaven per a d’altres, criades, pageses, obreres i mestresses de casa. Fins a mitjan segle XX aquesta feina era manual. Per rentar, sovint, les dones havien d’agenollar-se i sempre estaven en contacte directe amb l’aigua freda, tant a l’estiu com a l’hivern.

Per anar a rentar s’havia de recórrer la distància entre la casa i el safareig públic. Aquest recorregut d’anada i tornada implicava un esforç per carregar la roba i els estris necessaris, a més d’una inversió de temps important per rentar. En alguns casos, estendre la roba també es feia a prop del safareig, aprofitant les extensions de terrenys i terra vegetal, i així es portava la roba neta i eixuta a casa, tasca que podia implicar més de mig dia. El dia d’anar a rentar coincidia als pobles.

Les dones anaven a rentar amb els seus fills, els quals també tenien les seves tasques segons l’edat, com ara omplir galledes, portar cistells petits i procurar que el vent no s’emportés la roba, i, una vegada eixuta, ajudar a plegar-la. També es repartien en feines col·lectives com cuidar dels més petits. D’aquesta manera, el treball es relaciona també amb un espai important de socialització, solidaritat, font d’informació i xarxa de recursos. D'aquí l'expressió fer safareig en el sentit d'haver-hi xafarderies, enraonies, comentar alguna cosa públicament. El terme més curiós que hi ha emanat és el de "xafardeig" i els seus derivats (xafardejar, xafarder, etc.).

Els safareigs expliquen, a més, valors de la vida col·lectiva, necessitats, formes de vida, coneixements i eines avui desaparegudes en la vida quotidiana. Permeten fer un treball sobre la memòria d'un passat poc valorat i animar les noves generacions a reflexionar sobre el paper del gènere en la repartició de les tasques domèstiques.

Amb la col·laboració de: