a la navegació Informació de contacte

Què fer

Castell de les Pallargues

DONES CREADORES: EL PODER DE DONAR VIDA

Es podria dir que, a l’edat mitjana, néixer era cosa de dones. El coneixement mèdic se centrava fonamentalment en les malalties que afectaven els homes, mentre que la salut femenina, especialment la que tenia a veure amb l’embaràs, es deixava en mans de les dones. L’inici de l’edat mitjana va suposar un pas enrere en la medicina a la península Ibèrica respecte al període clàssic, ja que la ciència i el coneixement es van recloure en els monestirs, i l’obstetrícia i la ginecologia van tornar a practicar-se a través de persones (generalment dones) sense cap tipus de preparació especialitzada.

L’ofici de la llevadora, que es limitava a l’assistència al part i que tenia una dimensió molt intuïtiva, basada en la tradició i la superstició, es transmetia de mares a filles. Malgrat que, en època medieval, assistir les parteres era una tasca eminentment femenina, arreu d’Europa s’ha documentat l’existència d’homes que feien de llevadores. No era ben vist que els homes (ni tan sols els qui eren metges) assistissin les dones durant el part, i els qui ho feien a Catalunya rebien el malnom de parterots, sens dubte, un terme més negatiu que positiu. Exceptuant aquests casos puntuals, cal tenir en compte que, fins ben entrat el segle XVIII, la pràctica obstètrica es va continuar reservant a les llevadores, ja que es considerava impròpia d’un metge.

L’escenari del part solia ser la mateixa llar i el protagonisme, com ja hem dit, corresponia a les dones. La figura de la llevadora va esdevenir l’únic reducte que va quedar per a les dones dins la pràctica mèdica, ja que, en començar el període medieval i fins al segle XV, se’ls va prohibir l’exercici de la medicina. Així doncs, la pràctica de l’obstetrícia i de les cures dels infants durant els seus primers mesos de vida resta en mans femenines i aplega tant veïnes i familiars que ajudaven durant el part com autèntiques expertes remeieres.

Tanmateix, la mort sempre era present en el moment del part, tant per a la mare com per al nadó: febres, manca d’higiene, infeccions, entre d’altres, estaven a l’ordre del dia. Ni les dones de la casa reial se’n deslliuraven, ja que són nombrosos els casos documentats de reines i infantes que van morir de part. De fet, les llevadores havien d’estar preparades per batejar els nounats en cas d’emergència, i tenien autorització per fer-ho sempre que fos probable que el nen o la nena no sobrevisqués i no hi hagués cap home que ho fes. Si la mare moria en el moment del part, la llevadora havia d’extreure el nadó per poder batejar-lo.

Es coneixia l’ús de la cesària, que es realitzava pel lateral de l’abdomen, però només es feia si la mare ja havia mort durant el part. Sovint, el nadó havia mort asfixiat, però en ocasions hi ha constància que se l’aconseguia salvar. Aquesta pràctica no es realitzava mentre la mare era viva, perquè pràcticament se la condemnava a mort per infecció.

Tal com passa actualment, en època medieval l’arribada d’un nou membre a la família era motiu d’alegria. Com hem vist, malgrat que era un esdeveniment de vital importància per a la continuïtat i la supervivència de la mateixa família (tant en el cas de les famílies nobles com en el de les camperoles), tot allò relatiu a la fertilitat, l’embaràs, el part i el postpart era considerat un assumpte de poca dignitat, carregat de supersticions i reservat a les dones, a les quals no s’oferia una formació reglada més enllà de la pròpia experiència i de la transmissió del coneixement per via familiar o veïnal.

El que sí que existia era un esforç ingent per part de la societat per controlar la filiació de la descendència, és a dir, per garantir que els fills fossin legítims. Amb aquesta finalitat, es va eliminar del món públic la presència de la dona, la vida de la qual es va limitar a l’àmbit privat i a activitats molt concretes, que no poguessin suposar cap risc.

Veiem, així, una vegada més, que el que era positiu en l’home (tenir fills fora del matrimoni significava, per a ell, un senyal de fertilitat) era extremadament negatiu en la dona. Si, en el cas dels homes, tenir un fill il·legítim no comportava cap conseqüència, en el de les dones, podia motivar una condemna a mort. Amb tot, hi havia algunes excepcions, com el cas d’Aldonça de Cervera, amant de Ferran el Catòlic. Aldonça va tenir dos fills, Alfons i Joana, fruit de la seva relació amb el monarca, que li van permetre viure una vida acomodada. Alfons, tot i ser il·legítim, va arribar a ser arquebisbe de Saragossa.

Bibliografia

Amb la col·laboració de:

ara_lleida_diputacio_patronat_.png