Puig Castellar

Les excavacions a Puig Castella, dutes a terme per la UAB des del 2012,  han deixat al descobert els vestigis d’un establiment militar romà, tipus castellum, singular per les seves característiques tipològiques i la seva primerenca cronologia en el marc hispànic, seguint els patrons de construcció propis d’un centre de comandament (praetòrium-principia).

L’indret va ser un punt de control de la vall del riu Llobregós, per on possiblement passava l’antic camí, utilitzat pels romans per desplaçar les tropes als fronts de guerra del centre de la Península.

Els treballs d’excavació han deixat al descobert un recinte fortificat de 15.000 m² d’extensió, protegit per una muralla amb torres de defensa que encara es pot resseguir. A tocar de la muralla es poden veure habitacions, magatzems i tallers relacionats amb la tropa i serveis; també les restes d’un gran edifici identificat com al centre de comandament militar (principia).

Del centre de comandament cal destacar una gran cisterna, parets fetes amb un sòcol de maçoneria en pedra i alçats de tàpia o tovot, pintures murals, motllures decoratives i paviments d’opus signinum i de terratzo de diferents colors, unes tècniques constructives de revestiment clarament itàliques. Es tracta doncs, d’un assentament construït amb patrons itàlics i tècniques no conegudes al món iber.

Prop d’aquest edifici s’han localitzat dependències auxiliars i altres adossades a la cara interna de la muralla i una zona que mostra que tenia una gran activitat metal·lúrgica de ferro. La gran quantitat de material ceràmic recuperat, sobretot d’importació, datades entre el 180 i el 120 aC, així com les tècniques constructives i decoratives identificades en els edificis, permeten afirmar que es tracta d’un complex  militar i administratiu dels primers decennis de la conquesta romana d’Hispània.

La fortalesa va tenir una vida curta, de només seixanta anys. L’abandonament va coincidir amb la fundació de la ciutat romana de Iesso (Guissona), entorn al 120 abans de Crits.

La fortificació de Puig Castellar mostra indicis suficients per assegurar que en el seu moment final, previ a l’abandonament definitiu, es va procedir a un desmuntatge o destrucció intencionada de les instal·lacions, una pràctica ja coneguda que habitualment duia a terme l’exèrcit romà per evitar possibles reocupacions d’instal·lacions estratègiques abandonades per part d’un enemic potencial.

Des del cim del turó on hi ha aquest enclavament es disposa d’un ampli domini visual cap als quatre vents, especialment de la vall del riu Llobregós, que constitueix una via natural de comunicació entre la zona de l’Alta Segarra (Calaf – els Prats de Rei) i el riu Segre. Aquesta situació confereix al jaciment una posició estratègica privilegiada pel control de la ruta cap a l’interior del país. També es controlen visualment els  passos naturals que condueixen cap la comarca del Solsonès i l’accés a la Plana de Guissona, on s’emplaçarà posteriorment la ciutat de Iesso.

Tot sembla indicar que l’establiment va sorgir inicialment amb una clara funció de castellum militar i, sense deixar d’exercir aquesta funció, va acabar convertint-se, uns decennis més tard, en la seu d’un centre de representació del poder i d’organització del territori.

Article de Jaume Font a Llobregós Informatiu