Español | Català | English | Français
imprimir   enviar
Visita'ns a:   google_plus_logo icono_pinterest icono_twitter instagram-icon logo_facebook youtube youtube youtube youtube
  • Els safarejos de Tarroja es van utilitzar fins l’any 1955. A partir d’aquell moment la vila ja va disposar d’aigua corrent i a les cases es van instal·lar safarejos i, més endavant, rentadores elèctriques,  fins llavors s’utilitzava els safarejos municipals per fer la bugada.

    Rentar la roba ha estat una feina desenvolupada per dones. Dones que rentaven per a la seva família, dones que rentaven per a d’altres, criades, pageses, obreres i mestresses de casa. Rentar la roba fins mitjan segle XX va ser una feina manual.  Per rentar, les dones havien d’agenollar-se i estar en contacte directe amb l’aigua, en èpoques d’estiu i en les d’hivern. Tenien a la seva disposició una sèrie d’estris i de productes i van elaborar processos per fer la bugada

    S’havia de recórrer la distància entre la casa i el rentador. Aquests recorregut d’anada i tornada implicava un esforç per carregar la roba i els estris necessaris, a més d’una inversió de temps important per rentar. En alguns casos, estendre la roba també es feia a prop del safareig, aprofitant les extensions de terrenys i terra vegetal, i així es portava la roba neta i seca a casa, tasca que podia implicar més de mig dia i almenys un àpat. El dia d’anar a rentar coincidia als pobles.

    Les dones anaven a rentar amb el seus fills, els quals també tenien les seves tasques segons l’edat, com ara omplir galledes, portar cistells petits i procurar que el vent no s’emportés la roba, i, una vegada seca, ajudar aplegar-la. També es repartien en feines col·lectives com cuidar del més petits.  D’aquesta manera el treball es relaciona també amb un espai important de socialització, solidaritat, font d’informació i xarxa de recursos.

    L’hàbit de rentar la roba cobra més rellevància a partir de mitjan segle XIX, com a resposta al moviment higienista i a les fortes onades d’epidèmies i infeccions que havia patit la població. Els municipis van idear una sèrie de polítiques públiques de sanejament entre les quals s’incloïa la construcció de safareigs d’ús públic i gratuït. A partir de llavors es van habilitar una sèrie d’equipaments públics als nuclis urbans que responien a fortes demandes locals. Els safareigs públics van representar un gran avenç per les dones, principalment per separar-les físicament del contacte directe amb l’aigua. Van millorar les condicions de salubritat de les dones que els feien servir i la higiene general per atorgar facilitats per mantenir hàbits saludables. El costum d’anar a rentar al riu es va mantenir en els casos de malaltia.

    Els safareigs expliquen, a més, valors de la vida col·lectiva, necessitats, formes de vida, coneixements i eines avui desaparegudes en la vida quotidiana. Permeten fer un treball sobre la memòria col·lectiva d’un passat poc valorat i animar les noves generacions a reflexionar sobre el paper del gènere en la repartició de les tasques domèstiques.

    El safareig, era el lloc públic on es feia la bugada i es preparava el lleixiu; però també era punt de trobada, de reunió i de comentaris. D’aquí l’expressió fer safareig en el sentit d’haver-hi xafarderies, enraonies, comentar alguna cosa públicament. El terme més curiós que hi ha emanat és el de "xafardeig" i els seus derivats (xafardejar, xafarder, etc.). La relació està clara: els safarejos eren llocs de xerrameca, comentaris diversos i tafaneig, ja que es reunien moltes de les dones dels pobles.


      imprimir   enviar
    Compartir